play online poker real money online casino welcome bonus 888 casino no deposit bonus online poker odds skewed for runner runner how to play real money poker online usa online casino with free tournaments 10dollar deposit minimum casino

Mónica Oltra apoya la difusión del Santo Grial como identidad valenciana

13 mins read

Desde la Asociación Cultural El Camino del Santo Grial por medio de su presidenta la Dra. Ana Mafé, se ha hecho entrega al Emmo. y Rvdmo. Sr. Antonio Cañizares Llovera, Cardenal Arzobispo de Valencia y a la Molt Honorable Mónica Oltra vicepresidenta del Govern Valencià del Plan Estratégico Integral del Camino del Santo Grial. Plan que dará de comer a muchas familias valencianas y aragonesas.

Desde la Asociación se espera poder unir sinergias con la Administración y que se abra un Consorcio del Camino del Santo Grial que permita consolidar definitivamente este trazado con señalización, albergues, etc.
En unos siete años todo puede estar organizado para recibir a visitantes y peregrinos del todas partes del mundo.

Una copa de piedra ágata cornalina, de siete centímetros de altura y 9,5 de diámetro, ha reunido a dos personalidades públicas diametralmente opuestas en el terreno ideológico: el arzobispo Antonio Cañizares, ultraconservador, y la líder de Compromís Mónica Oltra, ecofeminista. La vicepresidenta del Gobierno valenciano y consellera de Igualdad y Políticas Inclusivas ha participado este miércoles en el III Encuentro Diocesano Fe-Cultura, un acto sobre el Santo Cáliz presidido por el cardenal Antonio Cañizares, arzobispo y gran canciller de la Universidad Católica de Valencia.

La vicepresidenta de la Generalitat Valenciana ha advertido que el Santo Cáliz “no es una copa”, además también constituye un “signo de identidad del pueblo valenciano”. “Resulta muy valioso encontrar un elemento de cohesión popular que, al margen del sentimiento religioso o de la fe, está basado en un símbolo representativo del amor universal”, ha abundado Oltra, quien ha recordado que se trata del objeto valenciano más representativo desde el Renacimiento.

INTERVENCIÓ DE LA VICEPRESIDENTA MÓNICA OLTRA EN LA TERCERA TROBADA DIOCESANA FE-CULTURA

El Calze de la Passió

Cardenal Arquebisbe, Don Antonio Cañizares

Vicari episcopal,, José Luis Sánchez

Rectors,

Senyores i senyors,

Vull començar esta breu intervenció amb una confessió i una professió de fe.

La confessió és molt simple: em sent molt honrada per la invitació rebuda per vindre a esta trobada i poder escoltar i participar en un àmbit aparentment tan allunyat de les meues activitats quotidianes.

I la professió de fe no els sorprendrà, perquè forma part de la meua essència per a qui em conega: és una fe inquebrantable en el diàleg, en l’intercanvi d’opinions i en la recerca de l’acord com a elements imprescindibles per a la convivència i la pau social.

Jo no sóc experta en el Calze de la Passió i no solc parlar de les coses que desconec. Jo he vingut ací sobretot a escoltar i a aprendre. I he fet les dos coses, em poden creure. Ausades que he escoltat i he aprés.

Al mes de maig de 2019, fa poc més de dos anys, tingué lloc la primera Trobada Diocesana Fe-Cultura. Hui es reunix de nou, presencialment, després de la situació creada per una pandèmia que encara ens ocupa i preocupa.

Una pandèmia, per cert, que ens ha posat un espill als sers humans i ens ha retornat la imatge fidel de la nostra fragilitat. Ens ha recordat que la supèrbia que tantes voltes mostrem com a espècie està generant efectes perniciosos que amenacen la nostra pròpia supervivència.

Perquè esta pandèmia té molta relació amb el canvi climàtic, que és producte també de l’avarícia d’un sistema econòmic depredador i del consum insostenible de bens i recursos naturals que no solament impacten sobre el medi natural, sinó que causen guerres, patiment i desplaçaments de població.

Podríem dir que esta crisi sanitària, amb les seues derivades econòmiques i socials, ens recorda que un virus, un organisme al límit de la vida, ens està posant la vida al límit.

L’Arquebisbe de València, Cardenal Antonio Cañizares, va presidir la reunió de fa dos anys, en la qual va afirmar que “en nuestra llamada a este Encuentro a nadie se le ha pedido que se identifique por su fe o su no fe, independientemente de nuestra creencia o procedencia, juntos somos buscadores de la verdad y todos juntos queremos una sociedad más humana que camine en verdad, en libertad y en justicia”.

Faig meues estes paraules perquè estic convençuda que cadascuna de nosaltres, les persones que estem ací, al nostre quefer diari treballem per una societat més humana, més lliure i més justa.

I és este treball quotidià on es pot emmarcar el diàleg entre fe i cultura.

La fe genera formes de vida, individuals i socials. Ho sé per convicció personal i per coneixement professional.

A banda de les meues fortes conviccions personals i polítiques, basades en els principis constitucionals de la llibertat religiosa i de culte, per la meua responsabilitat institucional he tingut la fortuna de conéixer de primera mà el treball constant i rigorós que, des de diversos àmbits, es presta per a l’atenció i suport de persones i col·lectius desafavorits, marginats o invisibilitzats. Un treball moltes voltes inspirat en una fe que beu directament del Calze que ens ha reunit hui ací.

I precisament hui tinc l’oportunitat de donar les gràcies a totes les persones que, mogudes per esta fe, dediquen el seu esforç diari a fer-se presents en la societat treballant per un món millor. En són moltes i en molts casos voluntàries, sense rebre gratificació econòmica i sense esperar un reconeixement personal. Per això vull deixar este testimoni personal d’agraïment.

Especialment vull donar les gràcies a les dones. La història de les dones és la història de la meitat de la humanitat que, de manera habitual, cria, cuida i cura. Criar, cuidar i curar, per cert, que va relatar magistralment Sor Isabel de Villena en la seua “Vita Christi”, on aportà una visió femenina sobre la vida de Jesús que fixava la mirada sobre activitats que altres autors cristians, autors sempre masculins, havien invisibilitzat.

Estes activitats, que són essencials per a la vida, s’han revelat especialment importants en este últim any.

Perquè a més, les dones estem acostumades a prendre decisions sense que siga valorada la nostra tasca.

Però esta invisibilitat contribuïx també a canviar la societat. Amb cada xicotet gest, amb les nostres propostes o practicant la justícia social fem avançar el món.

El testimoni vital de moltíssimes dones a través de les seues activitats, de les seues “xicotetes coses”, de les seues històries orals, dels seus usos i costums, acaben per impregnar la nostra cultura de manera decisiva. Només cal ser-ne conscients i tindre la valentia d’incorporar tot este bagatge i situar-lo en el lloc que correspon.

I este diàleg entre la fe i la cultura és un bon lloc per fer-ho. Més encara en una trobada sobre el Sant Calze.

El Sant Calze no és simplement una copa. Hui hem sentit ací opinions i dissertacions molt interessants i solvents sobre el valor històric o religiós del Calze. Jo voldria introduir un altre element: el Sant Calze és també un signe d’identitat del poble valencià.

En un món on les identitats col·lectives moltes voltes es basen en l’exclusió, en la identificació front als altres, resulta molt valuós trobar un element de cohesió popular que, al marge del sentiment religiós o de la fe, està basat en un símbol representatiu de l’amor universal.

Les valencianes i els valencians tenim incorporat al nostre imaginari col·lectiu el Sant Calze des de fa centenars d’anys. Forma part del nostre imaginari col·lectiu i crec que no hi ha ningú que no recorde la primera volta que el va vore. Jo encara recorde perfectament la primera volta que mon pare em portà a la catedral i me’l va ensenyar.

El Sant Calze, a més, s’ha convertit en l’objecte valencià més representat des del Renaixement. És, per tant, una icona que a més d’agermanar-nos ens vincula amb altres pobles de la Corona d’Aragó i ens relaciona amb la resta del món.

La transformació d’un objecte, siga o no siga de culte, en un símbol d’identificació, en un element identitari, fomenta la cohesió social, vincula a les persones i crea lligams comunitaris.

Les identitats basades en signes que agermanen i criden als altres a incorporar-se en comunió faciliten també la comprensió d’altres identitats basades en valors semblants, que no són altres que els de la fraternitat universal, l’amor, la solidaritat o la caritat, té igual el nom que li donem.

El Calze simbolitza este amor, més enllà de la fe, perquè “si tinguera tanta fe que fora capaç de moure muntanyes però no tinguera amor, ni seria res.”

“L’amor no passarà mai”, deixà escrit Sant Pau, i per això crec tant en el diàleg, en posar-nos en la pell dels altres, perquè així totes i tots ens reforcem i millorem, perquè l’intercanvi ens enriquix. Perquè la identitat ens cohesiona i la pluralitat ens agermana i ens relaciona.

Cardenal, en el colofó de la primera trobada ens va dir que la seua porta sempre està oberta. Ho he pogut comprovar estos anys. Sap, saben, que la meua porta també està sempre oberta, i en este intercanvi ens trobarem sempre en la recerca del bé comú.

És la millor ofrena que podem fer a la societat a la qual ens devem. És, en la meua opinió, el que significa el símbol del Calze tant des del punt de vista de la fe com de l’amor.

Moltes gràcies.

València, 9 de Juny de 2021

Deja una respuesta

Your email address will not be published.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Previous Story

Magnífica conferencia del Santo Cáliz de don Juan Agustín Blasco Carbó en Santa Maria del Mar

Next Story

La 60+1 edición del Concurs Internacional de Paella Valenciana de Sueca presenta sus novedades

A %d blogueros les gusta esto: